Què sents en llegir aquest títol?
Si sents curiositat i fins i tot pots arribar a sentir cert dolor o tristesa, t'entenc. Així em vaig sentir fa uns quants anys quan va arribar a mi el llibre de Robin Norwood: “Les Dones que estimen massa”. Parla de dones, però no crec que sigui qüestió de gènere, ni tampoc d'edat, simplement passa, patim quan estimem massa.
Quan estar enamorat/da vol dir patir, és que estem estimant massa. Quan aquesta persona ocupa en els teus pensaments la major part del temps, és que estem estimant massa. Quan el nostre objectiu és que ell o ella vulgui estar amb nosaltres, és que estem estimant massa. Quan sentim que ell o ella controla les nostres emocions i gran part de la nostra conducta, és que estem estimant massa. Quan comprenem que aquesta conducta té una influència negativa per a la nostra salut i benestar, però ens costa lliurar-nos-en, és que estem estimant massa.
Si t'has sentit identificat/da fins aquí, vull ajudar-te o inspirar-te amb la meva pròpia experiència viscuda. Resumeixo dràsticament la solució: aprendre a estimar-te a tu mateix/a.
Sé que és dolorós sentir aquesta afirmació dràstica, de fet, em llegeixo i m'entren ganes de plorar pels records viscuts. Perquè saps què? Jo pensava que m'estimava a mi mateixa prou fins que vaig saber què era estimar-se realment un mateix/a.
Quan estimem massa vivim en un món irreal, de fantasia, on l'home o la dona que ens fa infeliços o ens fa sentir gran insatisfacció es transforma en allò que estem segurs/es que pugui arribar a ser amb la nostra ajuda.
Jo m'enamorava d'una irrealitat, pensava que m'enamorava de la persona, però realment m'enamorava de la idea que em volguessin, que m'estimen com a dona. És més, en realitat no era amor sinó por, por a estar sola, por a no ser digna, a no inspirar afecte, por a ser ignorada, abandonada. Estava sens dubte necessitada d'afecte i d'acceptació, però de mi mateixa.
Probablement aquest article és un dels que més m'estigui costant escriure, i de fet crec que d'alguna manera estic trencant en mi una closca (em va el cor a cent mentre escric) per poder realment acceptar que em va passar; que jo no era tan fort com pensava, que jo no era tan optimista com em pensava, que jo no era tan superwoman com volia pensar.
Vaig haver d'arribar a viure una crisi personal important per adonar-me que havia de fer alguna cosa amb la meva vida, necessitava sentir que podia canviar el rumb de la meva vida, perquè tal com estava anant no era feliç.
Que curiós, he passat de la tristesa i dolor (fins i tot diria por) mentre escrivia a l'agraïment, ja que just ara escriuria: gràcies a aquesta crisi personal ara si sé què és estimar-me a mi mateixa.
Així que si ets en una d'aquestes crisis personals, et diria que somriures, perquè és gràcies a aquesta crisi personal que estàs vivint que tens l'oportunitat d'aprendre a estimar-te i de mirar enrere algun dia donant sentit al que ha passat, agraint fins i tot el que ha passat. Potser fins i tot algun dia et sentis per escriure un article per tornar al món l'aprenentatge que has dut a terme per ajudar altres persones 🙂
Per desgràcia ens ens van ensenyar a reconèixer, acceptar i gestionar les nostres emocions, no ens van ensenyar a tenir una comunicació familiar eficaç reconeixent i acceptant les emocions dels altres, ans al contrari, l'educació es basava a amagar les emocions, no estava ben vist plorar, o mostrar tristesa, etc. A gran part de les famílies no es generava el lloc de confiança per poder expressar els nostres sentiments.
La majoria de nosaltres hem après a no expressar les nostres pròpies percepcions o sentiments, d'alguna manera hem après a “negar” o “amagar” la realitat, i això deteriora enormement la nostra manera de veure i afrontar la vida de manera plena i satisfactòria.
Les causes per les quals estimem massa són diverses (t'animo a llegir el llibre que t'indicava a l'inici) encara que hi ha una base molt significativa: com hem viscut la nostra infància, com hem viscut la nostra infància al sistema familiar o amb els nostres cuidadors.
En el meu cas, el meu pare (que no el meu progenitor) no va arribar a la meva vida fins als 12 anys i malauradament la vida se'l va endur fa tres anys. Gràcies el pare per arribar a la meva vida, per ser el millor marit per a la meva mare i el millor pare per a la meva germana i per a mi. Uff quina nostàlgia, ara amb llàgrimes als ulls segueixo escrivint, sé que és el moment.
Amb els anys i l'experiència de creixement personal vaig poder entendre que la manca de l'acompanyament del meu progenitor fins als 12 anys i altres circumstàncies viscudes em van portar a la necessitat de fixar-me en homes que eren difícils d'assolir emocionalment.
Jo sentia que si finalment aquell home difícil d'aconseguir emocionalment m'arribava a voler, és que jo valia la pena. Els homes amables, estables i fiables que s'interessaven per mi no eren suficients per cobrir la meva necessitat de sentir que valia la pena. En realitat feia servir inconscientment aquesta estratègia per evitar el meu dolor, la meva por.
La crisi emocional em va portar a deixar sortir les meves pors per poder avançar, la por d'estar sola, la por de no ser estimada o reconeguda, i, paradoxes de la vida, sentir la por em va permetre acceptar-ho, descobrir-me. Descobrir-me m'ha portat sens dubte a estimar-me, més ben dit, a saber estimar-me.
Saber voler-me vol dir conèixer-me, saber qui sóc i qui vull ser, descobrir què em fa única, com a éssers únics que tots som. quins són els meus talents, aquells que desenvolupant-los sento satisfacció, saber quins són els meus valors, aquells que tenint present a la meva vida em sento en coherència amb mi mateixa, aprendre a reconèixer les meves emocions, acceptar-les i extreure'n una informació útil i funcional, fins i tot de les meves pròpies pors. Tot això m'ajuda a prendre les millors decisions per dur a terme accions que m'omplen de satisfacció.
I per suposat saber estimar-me m'ha portat a saber com vull que m'estimin, i això m'ha ajudat a saber escollir la parella, que aquesta vegada, i és la primera vegada que ho dic públicament, sé que és la parella. Gràcies Ferre per estar a la meva vida; gràcies a tu per llegir-me.
Espero i desitjo que hagi pogut aportar encara que sigui un granet de reflexió en tu perquè puguis afrontar aquesta situació, no és fàcil, és un camí llarg, però visualitza la recompensa, és allà: saber estimar-te.
