Què passa quan estimem massa?

Què sents en llegir aquest títol?

Si sents curiositat i fins i tot pots arribar a sentir cert dolor o tristesa, t'entenc. Així em vaig sentir fa uns quants anys quan va arribar a mi el llibre de Robin Norwood: “Les Dones que estimen massa”. Parla de dones, però no crec que sigui qüestió de gènere, ni tampoc d'edat, simplement passa, patim quan estimem massa. 

Quan estar enamorat/da vol dir patir, és que estem estimant massa. Quan aquesta persona ocupa en els teus pensaments la major part del temps, és que estem estimant massa. Quan el nostre objectiu és que ell o ella vulgui estar amb nosaltres, és que estem estimant massa. Quan sentim que ell o ella controla les nostres emocions i gran part de la nostra conducta, és que estem estimant massa. Quan comprenem que aquesta conducta té una influència negativa per a la nostra salut i benestar, però ens costa lliurar-nos-en, és que estem estimant massa. 

Si t'has sentit identificat/da fins aquí, vull ajudar-te o inspirar-te amb la meva pròpia experiència viscuda.  Resumeixo dràsticament la solució: aprendre a estimar-te a tu mateix/a. 

Sé que és dolorós sentir aquesta afirmació dràstica, de fet, em llegeixo i m'entren ganes de plorar pels records viscuts. Perquè saps què?  Jo pensava que m'estimava a mi mateixa prou fins que vaig saber què era estimar-se realment un mateix/a. 

(més…)

Com estan canviant els organigrames de les empreses i com això implica que treballem el nostre autoconeixement?

L'estructura organitzativa més coneguda fins ara ha estat l'estructura jeràrquica vertical.  Aquesta estructura jeràrquica, de forma piramidal, està marcada per l'autoritat, recaient la responsabilitat i les decisions especialment a la part alta de la piràmide. 

Tot i que ha estat una estructura que han adaptat tota mena d'empreses, tant de producció com de serveis, l'estructura jeràrquica està pensada per a feines amb processos clars i repetitius, amb entorns estables. Es caracteritza per ser una estructura productiva i eficient en treballs que no requereixen innovar ni crear, sinó únicament produir. Aquest seria el cas, per exemple, de les cadenes de producció industrials.

Però, què està passant actualment que cal que sàpigues?

(més…)

“Equivocant-me sense parar des del 1999”.

La meva carrera professional ha estat, fins no fa gaire, una successió de decisions equivocades. Una darrere l'altra. Podria fins i tot posar-hi un eslògan “equivocant-me sense parar des de 1999”. També he tingut encerts i alegries, però la meva feina sempre ha estat en un segon (o tercer o quart…) pla al conjunt de la meva vida.

De fet aquest és el primer i principal error que vaig cometre. I aquest error és el que va desencadenar tots els altres:  no hauria d'haver separat la feina de la meva vida.

M'explico.

Fa uns cinc anys vaig descobrir el Coaching. Em trobava perdut a nivell professional. Sabia què no volia (continuar fent el mateix) però no què volia.

El Coaching em va ajudar a tenir una visió sistèmica de la meva vida. En aquell procés no parlem només de feina. Parlem de valors, interessos, plaer, aficions, de la meva família, dels meus amics, de pors, d'alegries. També parlem de feina per descomptat, però d'una manera que no coneixia. Mirant al meu interior i tenint en compte no només capacitats, salaris o sortides, sinó moltes altres coses que, fins ara, jo pensava que res tenien a veure amb la feina.

Ara sé que segurament res del que faci a nivell professional funcionarà bé a llarg termini si no està alineat amb la resta de la meva vida. Bàsicament amb tres aspectes: els meus valors, els meus talents i les meves emocions.

Comunament sempre s'ha tendit a catalogar certes professions com a “vocacionals” (mèdiques o infermers, policies o militars, bombers, polítiques, mestres, etc), però i si resulta que totes les professions ho són?

Si la teva feina està alineada amb els teus valors i talents, la teva feina serà una peça que complementarà perfectament amb la resta d'aspectes de la teva vida.

Si jo hagués treballat l'autoconeixement, o m'hagués posat a les mans d'un coach quan era adolescent, probablement el meu camí hauria estat més plaent.

(més…)

Ikigai, una simple paraula… i quin gran significat pot donar a la teva vida

Recordo aquell dia fa anys al?estació de tren, en un d?aquells viatges que la meva feina em portava a fer. Solia entrar als quioscos de l'estació per observar els llibres, i moltes vegades n'acabava comprant un.

Un dia vaig entrar a una botiga de coses i roba pensades per a gent viatgera. Vaig observar que hi havia una secció de llibres i me'n vaig anar directament. Em va cridar especialment l'atenció el títol: ikigai, els secrets de japó per a una vida llarga i feliç.

Ikigai, aquella paraula que desconeixia, per començar, em sonava bonica i intrigant. Així que vaig decidir comprar el llibre.

Està basat a trobar les raons per les quines l'illa d'Okinawa, al Japó, té de les majors longevitat i felicitat del món. A més de l'alimentació, la vida senzilla a l'aire lliure, etc. una de les claus sembla l'ikigai que regeix la seva vida.

Segons els japonesos totes les persones tenim el nostre ikigai, cosa que alguns filòsofs tradueixen com la nostra “raó de ser”, o “propòsit de vida”. L'ikigai és dins nostre i l'exploració requereix un treball profund i pacient per trobar-lo.

L'ikigai es representa com una mandala de quatre cercles com pots veure a la figura a continuació:

(més…)

Qui ets?

Tants anys estudiant per treballar, però què poc vaig aprendre sobre qui era jo. 

Recordo com si fos ahir la següent dinàmica de coaching que vaig viure com a coachee:

“Qui ets?” Em pregunta el meu coach Marta
“Sóc Elsa”. Vaig contestar jo

“Qui ets?” La Marta em torna a preguntar.

Jo sabia que la Marta (el meu coach) m'havia sentit i llavors vaig percebre que esperava una altra resposta de mi i vaig dir: “Sóc Elsa, mare de tres fills”.

“Qui ets?” De nou em pregunta la Marta mirant-me als ulls.

Aquesta tercera pregunta començava a incomodar-me, però vaig decidir respondre el primer que em va venir al capdavant: “Sóc Elsa, mare de tres fills i sóc enginyera”.

“Qui ets?” Em torna a preguntar seriosament mirant-me als ulls sense dir cap paraula.

Ufff aquesta quarta pregunta va arribar al meu cor com una llança, ara escrivint la record i sento encara el dolor que hi havia dins meu. Jo em preguntava Qui sóc? però qui sóc? I vaig decidir contestar: “Sóc una persona que ha lluitat tota la vida per arribar a ser algú, i ara no sé qui sóc”.

“Qui ets?” La Marta pregunta mirant-me als ulls.

Ja amb llàgrimes als ulls li contesto: “Una bona persona que té somnis i il·lusions per crear un món millor”.

“Qui ets?” De nou em pregunta la Marta amb un to més càlid.

(més…)

Quines persones són felices?

Tal com es descriu al llibre “Fluir” de Mihaly Csikszentmihalyi (per cert, un llibre molt recomanable), i després de nombrosos estudis de recerca, la felicitat no és el resultat de la bona sort o l'atzar, no és una cosa que es pugui comprar amb diners o amb poder. No sembla dependre dels esdeveniments externs, sinó més aviat de com els interpretem.

Tan bon punt tenim les nostres necessitats satisfetes, ens apareixen noves necessitats. Les expectatives en alça, no són el problema mentre gaudim amb la lluita que hem de fer durant el camí. El problema es troba en l'obsessió de les persones per allò que volen aconseguir, que ja no obtenen plaer amb el present.

Moltes persones arriben als quaranta o cinquanta anys adonant-se que, una casa als afores, un cotxe car etc. no són suficients per tenir satisfacció a la vida i pau mental. I continuen tenint l'esperança que canviant les condicions externes de la vida trobaran la solució als seus problemes. Creuen que, si poguessin guanyar més diners, tenir una parella que els comprengués més, tenir millor cos o estar en millor forma física, serien més feliços.

La realitat és que la satisfacció i la qualitat de vida no depèn directament del que els altres pensin de nosaltres, o del que tinguem materialment; depèn de com ens sentim amb nosaltres mateixos i amb el que ens passa.

(més…)

Com estàs?

Si et pregunto Com estàs? Què em contestaries

Probablement la teva resposta sigui bé, bé, llençant, més o menys, etc. Pots fer la prova si vols en família o amb els teus amics, veuràs quin poc llenguatge emocional tenim.

La majoria de nosaltres hem estat educats per ser pràcticament uns ignorants emocionals.

L'altre dia estava sopant amb la meva parella i els meus fills en una terrasseta. Com algunes vegades solem fer quan ens asseiem a sopar, ens preguntem: com estàs? Les nostres respostes han d'anar més enllà del típic bé, etc. havent de cercar l'emoció que sentim. La meva filla va contestar “tranquil·la”, la meva altra filla va contestar “satisfeta”, la meva parella va contestar “alegre”, i jo no sabia què contestar.

(més…)
Català