La tristesa, un poderós agent de canvi, com gestionar-la?

Un cop em van fer una pregunta en una dinàmica de coaching, es tractava del següent:

“Imagina que sou un grup de persones a qui no coneixeu i heu d'agafar un autobús, però una persona s'ha de quedar perquè no hi ha lloc. Sense conèixer ningú, a qui deixaries fora i perquè?”

La meva resposta va ser: “algú que fos negatiu”. I em van dir: “aquesta resposta diu sobre tu, la negativitat té a veure amb tu”. Jo em vaig molestar i vaig dir: “Què va! ¡Però si jo sóc el contrari que negativa!”.

Em vaig quedar pensant dies sobre aquesta dinàmica, no sabia ben bé què volia dir que la negativitat tenia a veure amb mi, però el que sí que vaig saber i em vaig adonar és que m'havia molestat força que em diguessin això. I això em va fer entendre, que efectivament alguna cosa tindria a veure amb mi.

Vaig reflexionar sobre això i vaig entendre el que m'estava passant: “no m'havia permès viure la negativitat a la meva vida“. I no només això, sinó que no m'havia permès viure amb normalitat les “mal anomenades” (des del meu punt de vista) “emocions negatives”.

Sense haver rebut formació de gestió emocional, allò que jo rebia de la nostra societat és que no es podia plorar, que no es podia estar feble, etc. Semblava que aquest tipus de sentiments eren negatius i per tant no els havia d'acceptar a la meva vida. Així que em vaig formar per ser sempre fort, per obviar els mals moments, amagar-los en un calaix del cervell i mirar sempre endavant.

No em vaig permetre viure la tristesa, una d'aquelles que algunes persones anomenen “emocions negatives”. L'amagava, com a la pel·lícula Inside & Out, no volia que aparegués.

Quan em vaig formar en gestió emocional vaig aprendre que les emocions són informació que ens porten a lacció. I que totes les emocions són necessàries, que no hi ha emocions negatives ni positives, sinó que el que és negatiu o positiu és la informació que traiem de les emocions. 

Així que em vaig adonar que a la meva vida no m'havia permès escoltar la veu de la tristesa, no m'havia permès escoltar què em volia dir.  Estic segura que escoltar la tristesa moltes vegades m'hauria ajudat a prendre acció en situacions que eren necessàries.

Per sort ara sí que em permeto sentir la tristesa, la deixo fluir, l'escolto i trec la informació útil que em permet prendre acció.

Fa uns mesos vaig passar per moments personals de gran dificultat, i em vaig permetre sentir el que sentia, la tristesa.

Em vaig disposar a escoltar-la, sabia que tenia alguna cosa important per dir-me, per ajudar-me, com totes les emocions (sí, totes les emocions, per això no m'agrada parlar d'emocions negatives, totes les emocions tenen alguna cosa a dir-nos per ajudar-nos, aquesta és la màgia de la gestió emocional, extreure'n una informació útil i saber prendre acció); així que em vaig fer un procés d'autocoaching.

Em vaig fer les preguntes i les vaig respondre escrivint en un paper, això va ser el que vaig escriure:

Quina forma té la tristesa? Per mi la tristesa té forma de nus gran i atapeït.

En quina part del cos sents la tristesa? La sento a l'estern, sento que m'apreta.

De quin color és la tristesa? És negra

Si la tristesa fos un animal, quin seria? Si fos un animal seria un gosset estirat amb el cap recolzat entre les dues potes davanteres, amb ulls tristos, al costat del llit del seu amo, el seu company de viatge, estirat al llit malalt. El gosset se sent resignat i fa el que creu que està a les mans fer: companyia amb amor i afecte.

Si la tristesa fos un quadre, quina seria? Seria un quadre d'un paisatge de tons grisencs. Al paisatge es visualitzaria uns arbres a l'esquerra, amb fulles però poques, un camí al centre, pla i llarg i sense poder veure el destí, ia la dreta una casa abandonada. Al quadre no s'observen animals ni persones. El cel està clar, no n'hi ha de nou, però està gris.

Si la tristesa fos música quina seria? Sens dubte sento aquesta música dins meu, és una peça musical de piano de Ludovico Einaudi, és una peça per a mi trista però bonica, trista però tranquil·la… es tracta de la peça “I Giorni”.

Després em vaig disposar a analitzar tota aquesta informació, què m'estava dient la tristesa?:

Què vol dir que la tristesa tingui forma de nus? m'indica que tinc diverses coses alhora que m'han sorgit i que sento que estic fent un embolic difícil de gestionar. Em fa veure que necessito parar per posar ordre a aquest nus, punt a punt, pas a pas, amb calma, sense nervis per poder desfer bé el nus.

Quina forma t'agradaria que tingués la tristesa? M'agradaria que fossin fils una mica units però solts. De fet m'imagino una certa brisa i els fils surant amb la brisa d'aire. Això m'indica que sé que els problemes i les situacions difícils seguiran, però cadascuna s'anirà gestionant pel costat, amb calma, fluint.

Què vol dir que la tristesa la sentis a l'estèrnum?  Em fa pensar que no es tracta només de temes de cor, que es tracta també de temes operatius (no sé molt bé com definir aquesta tipologia d'aspectes i m'ha sorgit operatiu, suposo que perquè té a veure que depenen de les meves accions per gestionar-los i no només d'acceptació, com podria ser per mi un tema de cor).

A quina part del cos t'agradaria sentir la tristesa? Al cor, sí, crec que al cor. Perquè sé que si és al cor hauré fet tot el que pogut i amb amor i afecte m'acomiadaré de la tristesa per donar pas a l'alegria.

Què vol dir que la tristesa sigui la peça musical de “I Giorni” de Ludovico Einaudi? Vol dir que la tristesa no és dura, és trista però és bonica, té una melodia dolça i esperançadora.

Quina peça musical t'agradaria que fos la tristesa? Sens dubte aquesta, la mateixa, la que sento. És una peça musical que m'inspira, que l'escolto quan em cal estar amb mi mateixa.

Què vol dir la metàfora del gosset? El gosset és un animal de companyia, i això és el que fa, acompanyar amb amor i afecte el seu amo malalt. Fa allò que sap i pot fer, amb acceptació i resignació. Això m'indica que he d'acceptar que hi ha coses que no estan a les meves mans i que he de comprendre que estic fent quant puc.

Què vol dir la metàfora del quadre? El primer que em ve al capdavant és que al quadre li falta llum i color, probablement té a veure com em sento. Es tracta d'un paisatge solitari, sense vida animal i humana, i és curiós, lluny de ser una mica desagradable, sento que em transmet pau i tranquil·litat. Que important és per a mi la pau! El camí llarg i sense destí visible, és com em sento… estic vivint moments de canvis en molts àmbits de la meva vida, i encara que sé quin destí vull com a propera parada del meu viatge, no aconsegueixo veure encara la parada, encara que sé que hi és. El camí és llarg però és planer, sé què ho podré aconseguir. La casa abandonada té el seu encant al quadre i no la vull veure altrament més que amb llum i color. Això m'indica que hi ha coses que he de deixar enrere i posar llum i color en aquest pas.

Què et vol dir la tristesa amb tota aquesta informació? La tristesa m'està dient que tinc diverses situacions per resoldre, però que voler solucionar-ho tot ja, de cop, no m'està ajudant. Que cadascuna de les situacions requereixen accions diferents i que no puc pretendre fer-ho tot de cop, que he d'anar pas a pas, que el camí és llarg però viable. La tristesa m'està dient, prioritza, posa focus, i pas a pas ho aconseguiràs.

Què t'agradaria dir a la tristesa? Gràcies, gràcies per ser-hi. Gràcies per voler ajudar-me a posar una pausa, a posar ordre a la meva vida. Ara si em permetré posaré focus a resoldre aquestes accions i de moment ja no et necessito. Gràcies de nou.

Què et respon la tristesa? Gràcies, gràcies a tu per acceptar-me, per deixar-me expressar el que et vull dir. Sé que ara ja no em necessites, ara treu la teva energia per prendre acció.

………

Vaig fer cas a la tristesa, em vaig permetre anar pas a pas, i encara que encara hi ha situacions per resoldre sento com van evolucionant: aquest gosset d'ulls tristos estirat al costat del llit del seu amit malalt ara està somrient perquè gràcies al seu afecte i amor l'amo està guarint, aquest quadre de tons grisencs i amb un camí llarg sense destinació ara té colors i un enorme sol que il·lumina el final del camí.

Aquest exercici que vaig fer ho he volgut compartir, com sempre, per si pot inspirar o ajudar encara que sigui a una sola persona. No és un exercici senzill, escoltar les nostres emocions no és senzill, per això les metàfores ens poden ajudar a interpretar què ens passa.

Estar trist no és negatiu, la tristesa no és una emoció negativa, el que és negatiu és no deixar que aparegui o no extreure una informació que ens ajudi.

Permeteu-vos escoltar la tristesa traient-ne una informació útil, la tristesa resulta un poderós agent de canvi.